-         I ara és un dia nou.

Recordo aquella matinada com si fos avui. Mentre jo dormia, els portadors de la maledicció feien un llarg viatge per arribar a on eres tu; em pocs segons canviarien la teva vida i la meva, donarien una pinzellada de dolor en els nostres destins. Aquell mateix matí el telèfon va sonar. En agafar-lo, una veu tènue i directa em va donar la notícia, el meu cor es va trencar, però no hi havia temps per enfonsar-se en el plors. Em vaig vestir i vaig sortir al carrer. Durant hores vaig vagar per camins que no tenien fi. Finalment em vaig decidir: m’havia de recolçar al que havia succeït i vaig caminar sota un firmament que plorava la teva absència amb la meva gavardina grisa, amb un cigarret a la boca i un barret. Quan vaig arribar a l’estació vaig pujar al primer tren que va passar, no m’importava el destí, només volia oblidar. Vaig asseure al costat de la finestra i vaig contemplar com passava el paissatge, fugaç com la vida dels éssers humans; llavors vaig recordar les paraules d’un vell savi que deia: La mort és com una mà que estira i arronsa, enfonsa la vida en tristor i amargor, en canvi allibera ànimes pures del seu dolor. Aquest va ser el moment just que vaig entendre aquelles paraules, no són només uns mots encadenats sinó que guarden un simbolisme místic que tan sols descobreixes quan realment estàs dolgut.

A la següent parada vaig canviar de direcció, tornava a casa amb tu, t’aniria a veure per última vegada, et diria aquell adéu siau per sempre més. Vaig arribar en aquell lloc on tothom sonriu però ningú  mai ha donat una bona notícia: Vaig entrar a una petita sala i allà eres tu. En veure’t, una esgarrifança va recòrrer tot el meu cos, feia tant de fred en aquella saleta, estaves tan pàl·lid, tenies els llavis primets i havien perdut la seva vermellor; ara estaven segellats per sempre. Et van posar en una positura de descans, perquè ara i eternament dormiràs així.

Vaig tocar les teves mans, esblaqueides i fredes, amb la teva mà dreta em vaig acariciar, volia sentir les teves mans  per última vegada sobre el meu cos, com aquelles nits que havíem passat junts on tu jugaves amb el meu cos nu i dibuixaves el nostre futur. I mira’ns ara, jo aquí dreta i tu aquí estirat per a tota l’eternitat, té el meu petó de comiat i vaig marxar sense dir res a ningú.

Em vaig engabiar a casa. Tu havies marxat per no tornar i jo sense tu no era ningú, ni tan sols era com les cendres que volen enmig dels remolins de vent ni com el fum que s’asbaeix ràpidament. Per mi tots dos havíem caigut en un pou sense fons. Tu vas ser tan egoista que et vas emportar el millor, a mi només em queden fotografies, records, que amb la vellesa s’esborraran, i una pila de lamentacions. Em vas deixar aquí, sola, davant d’un món terrorífic i consumista; vas marxar amb pasimònia i sense mirar enrera.

Cada dia em demano si eres feliç al meu costat, si jo vaig ajudar-te per a què et realitzecis com a persona, tinc tants dubtes i no trobo cap resposta, sols sé que vas marxar sense dir-me un últim t’estimo.  Els dies van pasant i la meva llum cada vegada estava més apagada. Pobre de mi! Què  faré sense el meu estimat! Dia rere dia miro les teves fotografies, però mai m’havia fixa’t que darrera de cada una d’elles hi havia fragments de text escrit, era un trecaclosques! A tu t’encantaven! El vaig muntar, m’havies escrit una carta, un comiat per si algun dia ens separavem. Cadascuna d’aquelles paraules escrites se’m van gravar al cor.

“ No has de tenir por, sóc prop teu, em sents?

Sóc aquí, no em pots tocar, però t’acompanyo.

Tenca els ulls, ho notas? Són les meves mans que t’acaricies i els meus llavis que llisquen per la teva pell fina.

No obris els ulls i sentiràs una escalfor que penetra dins teu,

És l’amor que ens envolta i que mai ningú podrà esborrar.

Són indescriptibles aquells instants de violència dolça, on tu i jo erem un,

on la meva veu era dins de la teva.

Amor, no et podré esborrar del meu cap.

Estimada meva, segueix endavant. Jo seré el teu àngel.

No et deixis morir per mi, si us plau cuida’t”

A partir d’aquí tot va canviar . Tiraré endavant si és el que ell volia. Compliré els nostres somnis de futur  encara que estigui sola.

I ara és un dia nou. Miro per la meva finestra i veig on visc, un paradís on el cel té el color de les flames de l’infern.